La política de formació de directius públics: un assaig de conceptualització (a qui, on, quan i com formar els directius públics)

Abstract

Aquest treball pretén analitzar les polítiques de formació de directius públics en les administracions públiques espanyoles. L'objectiu final és elaborar un marc conceptual sobre aquestes polítiques formatives.

La formació de directius públics no ha estat un objecte particularment tractat en seu doctrinal i menys encara s’han produït aportacions conceptuals a aquest problema. La situació contrasta, però, amb la forta presència de programes i accions formatives en matèria de direcció pública que es venen impartint per les administracions públiques espanyoles des de principis de la dècada dels noranta.

El treball s'inicia amb una anàlisi de la política formativa com a part integrant de la política de gestió de recursos humans en tota organització, així com amb la comprovació que la formació no ha estat objecte d’especial d'atenció per part de la literatura en matèria de funció pública o de funció directiva.

A aquest efecte, es porta a terme una anàlisi de la formació de funcionaris i de directius públics a Espanya, per acabar concloent que, llevat d'excepcions temporals, la formació ha ocupat un pla marginal en les polítiques de personal. La formació de directius no ha estat una excepció a aquesta regla.

L’EBEP impulsa un canvi de paradigma en la gestió de recursos humans en el sector públic i reubica la política de formació com una eina transversal i instrumental de la resta de polítiques de gestió de persones. La incorporació (normativa) de la figura del directiu públic professional accentua el valor que la formació té com a mitjà per reforçar les competències professionals d'aquest nivell estratègic de l'Administració Pública.

El treball porta a terme una anàlisi d'algunes experiències comparades en matèria de formació de directius públics i deixa clar que els països desenvolupats estan invertint molts esforços en reforçar les competències dels directius públics en matèria de valors, lideratge, comunicació, gestió del canvi, etc. En l'estudi s’analitzen diferents països i s'aporten alguns exemples de continguts formatius. La nota substantiva és que en alguns països s'inverteix molt en formar els nivells més alts de l'estructura directiva.

A Espanya succeeix el contrari. Com a conseqüència potser del deficient model d'institucionalització que es té en matèria de directius, la formació en el nostre sector públic gairebé no presta atenció als alts càrrecs i personal assimilat, una situació que contrasta amb l'existent en altres països. Sí que hi ha nombroses accions formatives, però generalment molt poc sistematitzades i de contingut dispar i dispers, que impulsen programes que fomenten les habilitats directives i les competències genèriques però que s’obliden de les competències institucionals.

L'última part d'aquest treball pretén explorar, d'una banda, la importància que té el model institucional de direcció pública en relació amb les polítiques formatives de directius públics pel que fa als seus límits i condicionaments. I, de l’altra, es porta a terme un assaig de construcció conceptual d’allò que podria ser un programa estàndard de direcció pública que tingui en compte les competències bàsiques que tot directiu públic ha de tenir per desenvolupar amb èxit les funcions assignades.

El treball disposa, així mateix, de dos annexos. En l'Annex I es recullen alguns programes i accions de formació de directius públics impartits per institucions públiques o universitats de reconegut prestigi. En l'Annex II es detallen una sèrie de programes de formació de directius impartits per institucions espanyoles (estatals, autonòmiques i locals), així com per Escoles de Negocis. Ambdues mostres són limitades i només pretenen presentar-se a títol exemplificatiu. Però de la seva anàlisi es poden extreure importants conclusions que es recullen en el cos d'aquest treball de recerca.