#SolidaritatEAPC amb La Marató: què hem de fer quan el càncer apareix a la feina?

Abstract

La primera vegada que em van diagnosticar un càncer tenia 34 anys, era el febrer del 2008. Recordo que m’havia notat un nòdul al pit esquerre i, la veritat, no estava gaire preocupada, perquè no em pensava que fos res greu. La cosa va canviar el dia que, d’acord amb el protocol establert, vaig anar a fer-me una eco i una mamografia. Allà mateix, l’equip que em va atendre em va dir que la cosa pintava malament, sense confirmar-me res. Inclús recordo una noia que només em deia que ho sentia molt. Vaig sortir del CAP ben trasbalsada i encara no sé com, en un moment així, vaig decidir tornar cap a la feina. Allà compartia despatx amb un company a qui no va passar desapercebuda la meva cara de preocupació. Tenia molta confiança i bona relació amb aquest company i, per tant, va ser la primera persona a qui li vaig explicar el que em passava. La veritat, parlar amb ell em va anar molt bé, perquè em va tranquil·litzar i animar. En espera de rebre la confirmació del diagnòstic, tenia l’esperança que les imatges captades per l’eco i la mamo fossin un error, però recordo que em van trucar a la feina des del CAP perquè hi anés com més aviat millor. Aleshores ja ho vaig comentar a les persones del meu equip d’arxiu i tothom em va donar suport. Evidentment vaig anar al CAP, i es va confirmar el que ja imaginava: càncer de mama. Recordo que tot l’equip estava pendent d’aquesta visita i al vespre tots els companys em van trucar per saber el què.