L’eficiència en l’assignació del risc en la col•laboració publicoprivada en les infraestructures: el cas de les autopistes

Abstract

Sovint s’explica la precària viabilitat econòmica de l’explotació d’aquestes infraestructures públiques, finançades i operades per agents privats, com el resultat d’una “tormenta perfecta”, com a producte de la concurrència d’un ampli conjunt d’adversitats que culminaren amb la coincidència de l’inici de la recessió econòmica durant els primers anys de la seva posada en servei. Certament, la multiplicació dels valors d’expropiació respecte als previstos en els plecs (a l’entorn de 8 vegades de mitjana) i els canvis obligats en els traçats inicials, derivats de planificacions urbanístiques, raons ambientals o troballes arqueològiques o paleontològiques, van encarir els costos de construcció de les infraestructures possiblement més enllà del que resultava raonable dins d’una aplicació ponderada del principi de risc i ventura. Tanmateix, no resultava fàcil introduir mesures públiques correctores d’aquests impactes, per la seva naturalesa, sense desplaçar significativament el risc de construcció des del sector privat, a on ha de raure per tal de no haver d’integrar el valor de l’actiu en el balanç públic i, per tant, evitar el còmput del seu finançament dins del deute públic. Malgrat això, la fórmula final dissenyada, els préstecs participatius (Ley 26/2009, de 23 de diciembre, de Presupuestos Generales del Estado para el año 2010), podia haver estat, amb algun retoc, un element corrector efectiu del principal d’aquests impactes: l’increment dels valors d’expropiació.