Barrera o passaport per a la integració?: ideologies lingüístiques dels japonesos residents a Catalunya

Abstract

Aquestes són les actituds lingüístiques inicials d’unes dones japoneses que van arribar a Barcelona a causa de la feina dels seus cònjuges. Les tres tenen com a tret comú que són membres “passavolants” de la població japonesa a Catalunya, que solen arribar poc informats de la societat d’acollida. En general, els japonesos són enviats al seu nou lloc de feina al cap de poc temps després d’haver rebut el comunicat oficial sobre el seu trasllat i, a més a més, en molts casos, no els deixen triar la destinació.

El poc coneixement sobre la societat receptora fa que mantinguin la ideologia del seu país d’origen i que sigui aquesta la que els fa percebre la situació sociolingüística de Catalunya. Pel que fa a les llengües, no és que hi siguin totalment indiferents, sinó que en limiten l’aprenentatge a la necessitat mínima que els permeti sobreviure la seva estada transitòria, ja que tenen present el seu ús en el futur i el valor que tindrien després de tornar al Japó. De les llengües locals, n’aprenen una —que sol ser el castellà, llengua oficial del país d’acollida. Per a les persones procedents d’una societat amb tradició de monolingüisme[1], és ben lògic aprendre la llengua de l’estat receptor. Els informants del meu estudi, doncs, aprenen el castellà com una conseqüència lògica de la seva ideologia lingüística. Això projecta prou bé la visió predominant del Japó: «un estat, una llengua».