Aragó: el procés conservador per eradicar el català i l’aragonès de la legislació

Abstract

La llengua catalana i la llengua aragonesa van ser llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó durant segles. Però el procés d’homogeneïtzació castellana que va tenir lloc a Aragó les va apartar de l’ús públic. El castellà va anar penetrant també en els usos privats i, en el cas de l’aragonès, el va fer retrocedir territorialment fins a les àrees pirinenques.

Amb l’obertura política postfranquista, l’Estatut d’Autonomia d’Aragó (1982) va reconèixer certa diversitat lingüística interna, però sense definir la natura del que es protegia i fent-ne un mandat abstracte. Amb el text constitucional de rerefons, l’Estatut d’Autonomia mencionava només l’existència de “diversas modalidades lingüísticas de Aragón”, de les quals declarava que “gozarán de protección, como elementos integrantes de su patrimonio cultural e histórico”. Amb la reforma de l’Estatut, 14 anys més tard (1996), s’ampliava el mandat de protecció de les llengües i modalitats lingüístiques mitjançant la garantia del seu ensenyament i la demanda d’elaboració d’una Llei que fera efectius els drets dels parlants en les zones d’utilització predominant. Tot i que l’Estatut continuava sense definir la natura de les llengües a protegir, l’any 1999 s’aprovava la Llei de patrimoni cultural amb un consens ampli que incloïa el PSOE, el PAR, IU i CHA, i que d’alguna forma apedaçava les mancances estatutàries mitjançant el reconeixement explícit de “el aragonés y el catalán, lenguas minoritarias de Aragón, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas”.