La llengua de signes catalana i el pes (imperceptible) de la llei

Abstract

La llengua pròpia de Catalunya que més ha evolucionat en la seva presència social i en seu reconeixement legal durant els darrers anys ha estat sens dubte la llengua de signes catalana, coneguda per les seves sigles com a LSC. És la llengua de modalitat visuogestual pròpia de la comunitat de signants de Catalunya. En contra del que s’assumeix sovint, el seu domini lingüístic no és el mateix que el de la llengua catalana (de modalitat oroauditiva), atès que es restringeix al Principat (al País Valencià i a les Illes, per exemple, s’empren variants pròpies de la llengua de signes espanyola, l’LSE). I és que les llengües de signes no deriven de la llengua oral del seu entorn, sinó que s’han originat de manera independent dins de les comunitats de persones sordes i han evolucionat com a sistemes lingüístics autònoms, és a dir, com a llengües naturals, produïdes i percebudes per canals diferents dels de les llengües orals, però llengües plenes al capdavall. No hi ha un cens lingüístic de signants d’LSC i l’única dada de què disposem és l’estimació feta per la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), segons la qual hi ha uns 25.000 signants d’LSC, dels qual 12.000 serien persones sordes signants que la tenen com a llengua primària de comunicació. Dins la Comunitat Sorda catalana no es dóna una situació de bilingüisme LSC-LSE, a diferència del que passa entre els oients amb el català i el castellà. Resulta evident, però, que l’LSC no és la llengua que els seus usuaris poden emprar en la majoria de situacions de la seva vida quotidiana, perquè l’LSC segueix sent una gran desconeguda per al gruix de la població de Catalunya. Aquest desconeixement no es refereix només a l’existència de la llengua, sinó també a la naturalesa de llengua plena, al caràcter vital que té per als seus usuaris i a les expressions culturals i d’identificació a què va lligada per a la comunitat de signants.