Per una nova política lingüística catalana

Abstract

A desgrat d’expressions triomfalistes, com les del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que l’any 2014 va declarar que “[…] ens portarà [sic] un quinquenni o dos, però anem cap a la normalitat plena”, la realitat és que la llengua catalana, també al Principat de Catalunya, es troba, com a mínim, amb grans dificultats que n’afecten l’ús, el coneixement i la qualitat. [El mateix serveix per a l’occità a la Vall d’Aran; l’esment a l’occità val per a tot el text.] En els pròxims anys el català hauria de superar reptes molt importants i avançar en gairebé tots els àmbits d’ús, en alguns per a recuperar el terreny perdut, en altres per a consolidar-s’hi i en altres, senzillament, per a entrar-hi o no ser-hi residual. La política lingüística catalana (PLC) haurà d’incidir especialment en els àmbits de l’administració de justícia, l’ensenyament mitjà i universitari, l’empresa i el món laboral (un sector clau), el lleure juvenil, el cinema i altres consums culturals i la gestió de la immigració; es tracta d’àmbits molt importants en què l’ús del català és especialment feble o inestable. A més, el català hauria d’avançar com a llengua de comunicació intergrupal, cosa que implicaria una modificació progressiva de les normes socials d’ús de les llengües. Finalment, caldria també incidir en la qualitat de la llengua.