I què en fem, de l’occità?: algunes consideracions a partir de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2013

Abstract

Darrerament comencem a habituar-nos als debats sobre els graus d’oficialitat que haurien de tenir les diferents llengües que conviuen a casa nostra en un hipotètic nou marc jurídic i polític. L’occità ocupa en aquestes controvèrsies una posició clarament secundària, i segons el cas se’n proposen diferents nivells de reconeixement, inferiors o superiors als que ja té actualment al nostre país, cosa que no sempre obeeix a una reflexió profunda sobre el paper que caldria reservar a la nostra segona llengua territorial. Ben mirat, tot plegat tampoc no és una sorpresa. La Vall d’Aran, el territori occitanoparlant de l’actual Catalunya administrativa, representa amb prou feines el 0,1% del conjunt de la població del país. Tot i que la llengua d’oc sigui oficial en aquella comarca pirinenca d’ençà de 1990, i que tingui aquesta mateixa consideració –almenys sobre el paper– a tot el Principat des de 2006, la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (d’ara endavant, EULP2013) constata que gairebé la meitat dels habitants de Catalunya –concretament un 45,7%– ni tan sols sap que l’occità hi és oficial, tot i que també cal reconèixer que l’any 2008 el percentatge era encara superior (56,9%). Davant del problema, n’hi ha que han proposat que aquesta llengua tingui almenys algunes atribucions simbòliques o emblemàtiques en el conjunt del país, i certament caldria estudiar com cal –entre altres coses– la manera de garantir de forma efectiva uns drets individuals per a la minoria occitanòfona fora de la Vall d’Aran.