La restauració del marc legal del català a les Illes Balears

Abstract

Al llarg de la VIII Legislatura, el Govern de les Illes Balears impulsà un seguit de mesures que afectaren la presència de la llengua catalana en les institucions, en l’educació i en l’esfera pública. Així, a partir de la Llei 9/2012, de 19 de juliol, —que modifica, alhora, la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública, determinades disposicions de la Llei 3/1986, de 19 d’abril, de normalització lingüística, algunes normes de règim jurídic de l’Administració autonòmica (Llei 3/2003, de 26 de març) i un precepte de la Llei 6/2005, de 3 de juny, de coordinació de policies locals— es produeix una important revisió normativa del tractament de les llengües oficials a la comunitat autònoma. A la pràctica, la Llei 9/2012, de 19 de juliol, no representà només una modificació puntual de les lleis esmentades, sinó que significà un canvi integral del marc jurídic i lingüístic a les Illes Balears, sense una diagnosi prèvia sobre la realitat sociolingüística a la comunitat autònoma. Aquests canvis en el marc normatiu no facilitaven l’ús habitual, oral i escrit, del català a l’àmbit de l’Administració pública i debilitaren la condició de la llengua pròpia oficial.