El cinema, l’eterna assignatura pendent de la normalització lingüística

Abstract

Davant aquesta tendència general, que engloba pràcticament tots els àmbits mediaticoculturals, crida cada vegada més l’atenció i resulta més flagrant l’anomalia que representa el sector de l’exhibició cinematogràfica. Si prenem com a referència d’anàlisi els principis dels anys 80, onze consellers de cultura i diverses iniciatives legislatives no han servit per assolir ni una normalització efectiva en el consum de cinema en català ni una mínima millora que ens pugui fer pensar que estem en el camí correcte per aconseguir aquesta fita. En ple 2016 no disposem de cap indici objectiu que ens permeti establir cap hipòtesi de progrés. Ben al contrari, les dades ens mostren un estancament preocupant, la cronificació de l’anomalia, fins i tot amb retrocessos en alguns aspectes i la manca de polítiques efectives que puguin conduir, encara que sigui a mitjà o llarg termini, a una mínima normalització de la llengua catalana en el sector cinematogràfic.