Justícia i llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe

Abstract

La supervivència és un instint i l’odi un mecanisme. Cognitivament, la reducció de la complexitat dels individus ens permet reconèixer-los com a membres d’una classe i en aquest mateix procés hi podem associar prototips o estereotips que ens agiliten saber si ens agradarà o no el que fa pinta d’espinacs o si hem de fugir o no del que fa pinta de foc. Aplicat a les persones, els prototips també ens estalvien temps i esforços cognitius, sovint en contra dels drets dels altres (cf. van Dijk, 1987). Quan mirem de reüll qui ens passa pel costat, ens estalvien la feina de conèixer-lo individualment i, segons ens diu l’instint, assegurem la pròpia supervivència. Quan difonem aquesta temor de formes més o menys subtils i disciplinades, des de la reiteració de la masculinitat com a genèric fins als discursos d’odi contra migrants, aprofitem aquest instint i la subjectivitat que l’origina (Zeki, 2009) per mantenir o potenciar la dominació d’una sola manera de ser, alhora que retirem la humanitat i els drets d’altres individus que són excepcions a la norma i podrien qüestionar visions i situacions que ens són avantatjoses.