Més enllà del disseny: l’impacte de les pràctiques lingüístiques a l’aula en el desplegament del “model de línies” al País Valencià

Abstract

Fa poc es complia un any de les eleccions del 24 de maig, que al País Valencià van afavorir un canvi de color polític als principals ajuntaments i a la Generalitat després de dues dècades d’hegemonia del PP. D’ençà de la signatura de l’Acord del Botànic i la formació d’un Consell “bipartit” de PSPV-PSOE i Compromís, una de les conselleries amb més projecció pública ha estat la d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, encapçalada per Vicent Marzà (Compromís). En una entrevista recent (i en moltes d’altres abans), el conseller ha manifestat una voluntat d’impulsar canvis significatius en les polítiques lingüístiques educatives, basades fins ara en un “model de línies” amb convivència de diferents programes. Abans del Decret de plurilingüisme (2012), d’aplicació recent i encara no generalitzada, es tractava del Programa d’ensenyament en valencià (PEV) i el Programa d’immersió lingüística (PIL), amb el català com a llengua vehicular predominant, i el Programa d’incorporació progressiva (PIP), amb l’inici de l’escolarització en castellà i l’introducció d’un mínim d’una assignatura en català a la primària i la recomanació d’introduir-ne dues a la secundària. Diferents recerques apunten que aquest últim no garantiria un domini equilibrat del català i el castellà, com estableix l’article 19.2 de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (UA, UJI i UVEG 2011: 3-4). Amb aquest precedent, i tenint en compte que tant Marzà com membres de pes del seu gabinet provenen de l’activisme a Escola Valenciana, no seria sorprenent que la proposta de reformulació de les polítiques encomanada a un “grup d’experts” basculara cap a les propostes de l’entitat, amb l’impuls d’un model únic, plurilingüe i amb el català com a “nucli organitzador de l’itinerari curricular”.