El català de la Franja, entre dues paradoxes

Abstract

No és cap casualitat que al llarg d’aquests darrers mesos una munió de veus s’hagin alçat per reclamar al govern de l’Aragó una intervenció pública urgent que contribueixi a dignificar unes varietats de la llengua catalana, les de la Franja, que han perdut bona part de la seva vitalitat etnolingüística del tombant de segle ençà. Veus com les de Mercè Ibarz o Natxo Sorolla han alertat recentment del risc de substitució lingüística que corre el català a l’Aragó, especialment arran de la constatació que perilla la transmissió intergeneracional de la llengua en les parelles autòctones amb fills i que la llengua de relació entre els joves catalanoparlants comença a ser el castellà en una proporció molt elevada. Per tot plegat, entitats com l’Institut d’Estudis del Baix Cinca han arribat a fer una crida per salvar el català de la Franja, amb la intenció de somoure consciències i pressionar unes administracions autonòmiques que, en paraules de Joaquim Gibert, han promogut un “lingüicidi legal”.