Velles i noves fronteres de la diversitat lingüística: Jornades internacionals Linguapax, 23 i 24 de novembre

Abstract

Podríem dir, amb certa arbitrarietat com cada cop que cerquem moments fundacionals, que el clima mental favorable a la diversitat lingüística, tal com es manifesta avui encara en el to d’algunes entitats supervivents, va sorgir durant les darreres dècades del segle passat al caliu de discursos favorables a la preservació de la diversitat biològica del planeta. Va aparèixer llavors tot un vocabulari relatiu a espècies ‘en perill d’extinció’, així com als antídots – des dels més conservadors de la ‘preservació’ fins als més proactius de la ‘revitalització’. Aquest moviment va esdevenir una metàfora força productiva en altres àmbits, especialment en els d’interès directament antropològic, com ara la diversitat cultural i lingüística. Hi havia múltiples diversitats reivindicades per associació amb la biodiversitat (amb el perill inherent de fer-ne paral·lelismes abusius), i alhora el sorgiment d’una nova imaginació jurídica que començaria a parlar de drets lingüístics, mirant d’eixamplar l’horitzó dels drets humans declarats per l’Organització de les Nacions Unides a mitjan segle XX.

Linguapax va néixer, com altres entitats, en el si d’aquest clima favorable dins del context internacional i de vocació internacionalista; en el context de la UNESCO, en el seu cas. Per descomptat, vencent resistències i activant una acció intensa de sensibilització davant d’inèrcies conceptuals, polítiques i culturals que sempre són latents i que, cíclicament, es manifesten amb força renovada i formes canviants. I en part en funció de com cada moment i lloc resol el joc entre diversitat i identitat, conceptes entesos de manera molt diversa arreu.