El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard

Abstract

En l’apartat ‘Introducció i justificació’, l’autor mateix ho explicita: “Cal conèixer profundament els dialectes geogràfics perquè es troben a la base de l’estàndard”. I com de seguida assenyala, l’estàndard no funciona només com un vehicle de comunicació interpersonal, sinó també com un símbol de cohesió i d’unitat interdialectal. Aquí rau especialment la rellevància de conèixer una varietat dialectal —la tortosina— tradicionalment no prestigiada, el domini territorial de la qual “està escapçat en tres comunitats autònomes, des de les quals es vehiculen models de llengua formal diferents”. La proposta que Castellà ens avança en aquest primer capítol consisteix, en realitat, en la recomanació d’un model en contextos formals dels parlants d’aquesta zona que incorpore les variants pròximes a les formes orals —força coincidents amb les del valencià i amb els parlars del sud de l’Aragó catalanòfon— de manera que s’afavorisca la unitat de la llengua, prescindint de límits administratius que no s’adiuen amb la realitat lingüística. I tot això, amb “respecte per les variants formals més consensuades arreu del domini i amb el desig de mantenir unida, des del centre, la comunitat lingüística que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer”. No hi podem estar més d’acord.