L’ús esbiaixat de l’estabilitat pressupostària per a retallar l’autonomia financera

Abstract

És una màxima que totes les institucions jurídiques es poden emprar de manera esbiaixada per aconseguir objectius diferents dels objectius per als quals es van concebre. Així, per citar un exemple prou conegut, l’institut societari, destinat a regular les persones jurídiques, és susceptible d’emprar-se com a pantalla que doni cobertura a una defraudació d’impostos i, en conseqüència, apareix aquí la clàssica figura del frau legis.

Doncs bé, al nostre entendre, quelcom similar està succeint amb l’institut jurídic de l’estabilitat pressupostària. Es tracta d’un institut que troba la seva arrel doctrinal en el principi econòmic d’equilibri pressupostari forjat pels hisendistes liberals del segle XIX, segons el qual les despeses públiques no poden superar, en cap cas, els ingressos. A partir de la segona meitat del segle XX, aquest estricte principi es va anar abandonant i es va mantenir jurídicament tan sols en l’àmbit dels ens locals.