Estat d’alarma i confinament

Abstract

El debat de la limitació dels drets fonamentals ha aparegut amb el confinament: el vell debat entre llibertat i seguretat que ja va posar de manifest Hobbes. Però, realment calia la declaració de l’estat d’alarma per confinar-nos? Era suficient l’estat d’alarma o calia la declaració de l’estat d’excepció o de setge? La lògica constitucional és la de la suspensió de drets ex paràgraf 1 de l’article 55 de la Constitució espanyola (en endavant, CE) i l’article 116 del mateix cos legal. Amb aquest emparament es va promulgar la Llei orgànica 4/1981, d’1 de juny, dels estats d’alarma, excepció i setge (a partir d’ara, LOAES). Una curiosa norma sense preàmbul ni exposició de motius, encara que, probablement, és així perquè les seves motivacions no calia explicitar-les: el cop d’estat no reeixit del 23 de febrer de 1981. Ara bé, la declaració de l’estat d’alarma no comporta la suspensió de drets fonamentals, però sí el que s’ha anomenat una limitació, que és un tertium genus entre la llibertat i la suspensió. D’altra banda, hi ha alguna altra norma d’àmbit estatal segons la qual també es podrien haver dictat limitacions als drets fonamentals: la Llei 17/2015, de 9 de juliol, del sistema nacional de protecció civil, la Llei orgànica 3/1986, de 14 d’abril, de mesures especials en matèria de salut pública, o la Llei 14/1986, de 25 d’abril, general de sanitat. Ho veurem en les línies següents.