In memoriam Germà Colón i Domènech.: l’home que estimava les paraules

Abstract

Diumenge passat la Filologia Catalana s’endolà. Havia faltat als noranta-un anys Germà Colón i Domènech (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020). Figura indiscutible de la lingüística romànica, Colón forma part d’una generació de filòlegs que aconseguiren, en ple franquisme, de (re)situar els estudis de catalanística a primera línia acadèmica internacional. Alguns ho feren, heroicament, des de dins del país, com el mestre de Colón, Antoni M. Badia i Margarit, o Joan Veny. D’altres, des de l’exili polític, com Joan Coromines. I d’altres, com Colón, des de la diàspora acadèmica. Llicenciat a Barcelona el 1951 i doctorat a Madrid el 1952, aconseguí una beca per ampliar estudis a Lovaina i a Zuric. El 1954 s’instal·là a Basilea, universitat en la qual desenvolupà tota la carrera acadèmica fins a la jubilació, el 1998: professor assistent, lector, privat-dozent, professor extraordinari, catedràtic numerari i director del departament