Crida d’articles: Bilingüisme de sentit únic: els obstacles a la revitalització de les llengües perifèriques de l’Estat espanyol

Abstract

Editors convidats: Juan Jiménez-Salcedo, Universidad Pablo de Olavide Jean-Rémi Carbonneau, Serbski Institut (Bautzen, Alemanya) i chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes, Université du Québec à Montréal (Canadà)

Si la capacitat de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol per desenvolupar polítiques lingüístiques actives favorables a les respectives llengües pròpies semblava un dels grans consensos de la transició democràtica, l’escenari sociolingüístic, polític i judicial dels darrers anys apunta més aviat cap a la tendència oposada. En el cas del català, són exemples d’això les iniciatives polítiques i judicials contràries a qualsevol intent de regulació dels àmbits funcionals d’ús de la llengua pròpia, així com les polítiques de contraplanificació lingüística preconitzades per determinats partits polítics i per certs col·lectius socials i culturals. Aquestes polítiques haurien consistit principalment en la limitació (administrativa i discursiva) de la rellevància del català com a llengua pública de comunicació, així com del seu coneixement, i en l’afavoriment de processos de desagregació del domini lingüístic com a mapa cognitiu (Montoya Abat, 2009), que s’estaria presentant com a fragmentari alhora que es proclama la unitat panhispànica. Seguint la tesi de Pradilla (2008: 77) sobre la contraplanificació, que l’autor aplica al cas concret del País Valencià, sota una “pretesa política de recuperació de la llengua pròpia […] [s’amagaria] una pràctica institucional en els millors dels casos indolent quan no clarament hostil”.

Editors of special issue: Juan Jiménez-Salcedo, Universidad Pablo de Olavide Jean-Rémi Carbonneau, Serbski Institut (Bautzen, Germany) and Chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes, Université du Québec à Montréal (Canada)

While the ability of Spain’s autonomous communities to implement active language policies in favor of their respective proper languages (llengües pròpies / lenguas propias) seems to be one of the great consensus stemming from the Democratic Transition, sociolinguistic, political and judicial developments in recent years indicate rather the opposite trend. In the case of Catalan, this trend is very well illustrated by both the recent judicial initiatives undertaken against regional attempts to regulate the functional areas of use of this language specific to Catalonia, the Balearic Islands, parts of Aragon and the Valencian Country (here known as the ‘Valencian’ language), and by the various linguistic counter-planning policies advocated by certain political parties and socio-cultural associations. Such policies essentially aim to limit (both administratively and discursively) the relevance of Catalan as a language of public communication and to restrict its learning, while at the same time promoting the cognitive fragmentation of its linguistic area in Spain (Montoya Abat, 2009) and proclaiming the global unity of Castilian as ‘the’ Spanish language (Pan-Hispanism). In this regard, Miquel Àngel Pradilla introduces the concept of ‘linguistic counter-planning’, which he applies to the specific case of the Valencian Country; in this context, the “alleged policy of recovery of the proper language”, that has been favored over appropriate language policy planning, is reduced to “an institutional practice that is at best indolent, or worse, an outright hostile policy” to the generalization of the use of Catalan (2008, p. 77).

Editores invitados: Juan Jiménez-Salcedo, Universidad Pablo de Olavide Jean-Rémi Carbonneau, Serbski Institut (Bautzen, Alemania), chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes, Université du Québec à Montréal (Canadá)

Si la capacidad de las comunidades autónomas del Estado español para desarrollar políticas lingüísticas activas favorables a las respectivas lenguas propias parecía uno de los grandes consensos de la transición democrática, el escenario sociolingüístico, político y judicial de los últimos años apunta más bien hacia la tendencia opuesta. En el caso del catalán, son ejemplos de ello las iniciativas políticas y judiciales contrarias a cualquier intento de regulación de los ámbitos funcionales de uso de la lengua propia, así como las políticas de contraplanificación lingüística preconizadas por determinados partidos políticos y por ciertos colectivos sociales y culturales. Estas políticas habrían consistido principalmente en la limitación (administrativa y discursiva) de la relevancia del catalán como lengua pública de comunicación, así como de su conocimiento, y en el fomento de procesos de desagregación del dominio lingüístico como mapa cognitivo (Montoya Abat, 2009), que se estaría presentando como fragmentario a la vez que se proclama la unidad panhispánica. Siguiendo la tesis de Pradilla (2008: 77) sobre la contraplanificación, que el autor aplica al caso concreto del País Valenciano, bajo una “supuesta política de recuperación de la lengua propia […] [se escondería] una práctica institucional en los mejores de los casos indolente cuando no claramente hostil”.

Éditeurs du numéro : Juan Jiménez-Salcedo, Universidad Pablo de Olavide Jean-Rémi Carbonneau, Serbski Institut (Bautzen, Allemagne) et Chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes, Université du Québec à Montréal (Canada)

Si la capacité des communauté autonomes espagnoles de mettre en place des politiques linguistiques actives favorables à leurs « langues propres » (llengües pròpies / lenguas propias) respectives semble être l’un des grands consensus de la Transition démocratique, les développements sociolinguistique, politique et judiciaire des dernières années indiquent plutôt une tendance opposée. Dans le cas du catalan, cette tendance est bien illustrée par les récentes initiatives judiciaires entreprises à l’encontre des tentatives régionales de régulation des domaines fonctionnels d’usage de cette langue propre à la Catalogne, aux Îles Baléares, à une partie de l’Aragon et au Pays valencien (dans ce dernier cas, en tant que langue « valencienne »), de même que par les différentes politiques de contre-planification linguistique préconisées par certains partis politiques et collectifs socioculturels. De telles politiques cherchent essentiellement à limiter (tant du point de vue administratif que discursif) l’importance du catalan comme langue de communication publique ainsi qu’à restreindre son apprentissage, cela tout en favorisant la fragmentation cognitive de son aire linguistique en Espagne (Montoya Abat, 2009) et en proclamant l’unité mondiale du castillan (panhispanisme). À ce sujet, Miquel Àngel Pradilla introduit le concept de « contre-planification linguistique », qu’il applique au cas concret du Pays valencien ; dans ce contexte, la « prétendue politique de récupération de la langue propre », favorisée au détriment d’une politique conséquente d’aménagement linguistique, ne serait en fait rien d’autre que le paravent à « une pratique institutionnelle au mieux indolente, voire clairement hostile » à la généralisation de l’usage du catalan