Legislació en temps de pandèmia: l’ús del decret llei a Catalunya

Abstract

La figura normativa del decret llei a l’ordenament jurídic La Constitució espanyola inclou la figura normativa del decret llei en el sistema de fonts del dret. Ho fa a l’article 86, dins del capítol segon del títol III, dedicat a l’elaboració de les lleis. També l’incorpora l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 dins del capítol primer del títol II, referit al Parlament.

Com és sabut, el decret llei és una norma amb rang de llei que els governs elaboren i promulguen abans de cap intervenció de l‘Assemblea legislativa –la tramita posteriorment– per motius de necessitat urgent i extraordinària, que són els elements que configuren l’anomenat pressupòsit habilitant de la norma. Els governs no poden exercir aquesta facultat sense que es donin alhora aquestes dues circumstàncies, però tampoc poden exercir-la per regular, en el cas del govern de l’Estat, sobre institucions bàsiques de l’Estat; sobre els drets, els deures i les llibertats dels ciutadans regulats en el títol I de la Constitució, i sobre el règim de les comunitats autònomes, ni tampoc en relació amb el dret electoral general ni als pressupostos generals de l’Estat. El Govern de Catalunya tampoc no pot dictar decrets llei relatius a la reforma de l’Estatut, a les matèries reservades a les lleis de desenvolupament bàsic de l’Estatut, a la regulació essencial i al desenvolupament directe dels drets reconeguts per l’Estatut i als pressupostos de la Generalitat. El decret llei és una excepció a la facultat del legislador, d’aquí venen totes aquestes limitacions.