Les parles urbanes dels joves pitiüsos: una conseqüència del contacte lingüístic i dialectal o l’expressió d’una identitat?

Abstract

Els entorns urbans sovint s’han concebut com una mena de formiguer per a la variació, el canvi i el contacte lingüístic. En el gresol de cultures i llengües que suposen les ciutats, els parlants recorren a una gran varietat de llengües, dialectes i estils que propicien noves pràctiques lingüístiques, l’emergència de nous codis –que inclouen estils, varietats, etc.– sobretot entre gent jove i, en general, un ritme més ràpid de desenvolupament i canvi de les llengües (v. Mackey, 2005; Vandekerckhove, 2010, i Kerswill i Wiese, 2022, per a una visió de conjunt). A l’hora de referir-se a les pràctiques, estils o varietats documentades sobretot entre grups de joves que han crescut en entorns urbans caracteritzats per la presència de diverses llengües, s’ha usat el terme dialectes urbans de contacte, que Wiese (2022, p. 117) defineix de la manera següent: “[Varietats] vernaculars urbanes que varen aparèixer en contextos de diversitat lingüística d’origen migratori entre els joves nascuts en el país, cosa que marca els seus parlants com a pertanyents a un grup multiètnic d’iguals”.