Show simple item record

dc.contributor.authorHerráez Vilas, Pablo
dc.date.accessioned2026-01-15T14:35:31Z
dc.date.available2026-01-15T14:35:31Z
dc.date.issued2025-01-29
dc.identifier.citationHerráez Vilas, Pablo. (29 de gener de 2025). Règim jurídic de les aigües subterrànies, un recurs estratègic en una situació d’escassedat permanent. RCDP Blog. https://hdl.handle.net/20.500.14227/5657ca
dc.identifier.issn2696-8916ca
dc.identifier.urihttps://hdl.handle.net/20.500.14227/5657
dc.description.abstractLa utilització d’aigües subterrànies acompanya la humanitat des dels temps més remots, especialment en els territoris en què és l’únic recurs hídric disponible. No obstant això, la generalització de l’explotació de les aigües subterrànies a gran escala no arriba al nostre país fins a partir de la segona meitat del segle XX, impulsada per l’avenç en el coneixement de les formacions hidrogeològiques i dels recursos existents i pel progrés dels mecanismes de prospecció i extracció. La perllongada vigència de la Llei d’aigües, de 13 de juny de 1879, dona testimoni de la falta d’atenció per part del legislador de les perspectives que la ciència i la tècnica mostraven en relació amb una utilització intensiva de les aigües subterrànies. Aquesta llei, seguint el model de la propietat fundiària romana, considerava que les aigües subterrànies eren un element de les finques i reconeixia al seu propietari la plena propietat de les aigües subterrànies que hagués obtingut per mitjà de pous ordinaris (art. 18), que podia obrir lliurement (art. 19). Fins i tot atribuïa la plena propietat de les aigües extretes en terrenys públics a qui les obtingués, prèvia autorització de l’autoritat administrativa a càrrec de la qual estigués el terreny (art. 21). El dret del propietari d’apropiar-se de les aigües existents sota la superfície de la finca mitjançant pous artesians, foradades i galeries havia d’exercir-se sense distreure aigües publiques o privades del seu corrent natural (art. 23), i es concretava, entre d’altres limitacions, en la necessitat de “formació d’un expedient” quan l’enllumenament es realitzava a menys de 100 metres d’un riu (art. 24), per tal de determinar si es tractava d’aigües subàlvies que, per formar part del corrent del riu, es consideraven aigües públiques i, per tant, quedava sotmesa la seva captació a concessió administrativa.ca
dc.format.extent9 p.ca
dc.language.isocatca
dc.publisherEscola d’Administració Pública de Catalunyaca
dc.relationApunt de blog disponible a:ca
dc.relation.ispartofRCDP blogca
dc.relation.urihttps://eapc-rcdp.blog.gencat.cat/2025/01/29/regim-juridic-de-les-aigues-subterranies-un-recurs-estrategic-en-una-situacio-descassedat-permanent-pablo-herraez-vilas/ca
dc.rightsAttribution 4.0 International*
dc.rights.urihttp://creativecommons.org/licenses/by/4.0/*
dc.titleRègim jurídic de les aigües subterrànies, un recurs estratègic en una situació d’escassedat permanentca
dc.typeinfo:eu-repo/semantics/otherca
dc.rights.accessLevelinfo:eu-repo/semantics/openAccess
dc.embargo.termscapca
dc.subject.udc00ca
dc.subject.udc070ca
dc.subject.udc342ca
dc.subject.udc55ca
dc.subject.lemacBlogsca
dc.subject.lemacDret d'aigüesca
dc.subject.lemacAigües subterràniesca
dc.subject.lemacSequeresca


Files in this item

Thumbnail

This item appears in the following Collection(s)

Show simple item record

Attribution 4.0 International
Except where otherwise noted, this item's license is described as http://creativecommons.org/licenses/by/4.0/