El referendament presumpte dels actes del rei i el missatge del 3 d’octubre de 2017

Abstract

La Constitució espanyola (CE) regula el referendament dels actes del rei de manera imperativa: “seran sempre subjectes a referendament”, indica l’article 56.3. Amb l’excepció dels actes propis de l’organització de la Casa reial (art. 65.2 CE), tots els actes del rei han de ser referendats pel president del Govern, pel president del Congrés o per un ministre (art. 64 CE), i la responsabilitat de l’acte l’ha d’assumir qui el referendi. La forma d’expressar-se de la Constitució, que no dona lloc a la possibilitat que un acte del rei no sigui referendat, es deu a la naturalesa dels actes reials, que, en una monarquia parlamentària com la que preveu la Constitució, només poden ser actes deguts, sense poder material i únicament amb valor simbòlic.

L´autoritat referendant pot referendar els actes del rei de tres maneres: expressa, tàcita i presumpta. El referendament exprés acostuma a materialitzar-se en una contrasignatura impresa a sota de la del rei en el document del qual es tracti. El referendament tàcit sol consistir en la presència física del càrrec públic referendant al costat del rei en un acte institucional. El referendament presumpte no és ni una signatura ni una presència, sinó l’assumpció que hi ha hagut un referendament, encara que objectivament no es tingui la certesa de si ha existit o no. Com que la Constitució imposa el referendament (“seran sempre subjectes a referendament”), es presumeix que n’hi ha en tots els actes del rei, de manera que fins i tot en els actes en els quals no se sap si n’hi ha hagut o no, s’assumeix presumptament que sí. El problema és evident: el referendament presumpte implica presumir l’existència d’una cosa de la qual no es té constància que existeixi.