Contra la presumpció monolingüe

Abstract

Des de l’aprovació de la Constitució espanyola el 1978, les diverses administracions han desenvolupat regulacions sobre les llengües del territori. La Constitució estableix el castellà com a llengua oficial de l’Estat i estableix la possibilitat que altres llengües també siguin oficials en les comunitats autònomes respectives. No obstant això, a l’opinió pública espanyola existeix un corrent crític (Ovejero, 2008; Ruiz Soroa, 2008, 2023, i Toscano, 2023, entre altres articles, tant de premsa com acadèmics) amb la regulació lingüística en territoris amb doble o triple oficialitat, especialment pel que fa a la promoció i la normalització de llengües pròpies.

Sovint, aquestes crítiques parteixen d’una presumpció favorable al monolingüisme, segons la qual no hi ha objecció al fet que els parlants de castellà siguin monolingües, mentre que els parlants d’altres llengües tindrien l’obligació eticopolítica de saber castellà. A l’article “Contra la presunción monolingüe: una defensa normativa del multilingüismo en el caso español”, publicat el novembre passat, defensem una presumpció normativa favorable al multilingüisme i examinem els arguments crítics contra la normalització lingüística. Tot seguit, resumirem els nostres arguments principals. Comencem, primer, exposant dos dels arguments més habituals favorables a la presumpció monolingüe, tot criticant-los (amb una atenció especial al cas espanyol). Tot seguit, continuarem amb una defensa enraonada del multilingüisme i les polítiques coercitives favorables a les llengües diferents del castellà.[i] En tercer lloc, farem un esment breu a la qüestió de les llengües de les persones migrants. Finalment, exposarem sintèticament les nostres conclusions.