Regulació i integritat pública: l'experiència dels EUA i el model català

Abstract

Amb l’aprovació de la Llei 14/2008 de l’Oficina Antifrau, Catalunya no només ha complert amb el manament de la Convenció de Nacions Unides contra la Corrupció de 2003 sinó que s’ha situat a l’avantguarda de la regulació de la integritat pública a nivell estatal i europeu. La integritat pública és la promoció i la garantia de la lleialtat institucional, l’ús racional i econòmic dels recursos públics, la determinació dels criteris d’imparcialitat i objectivitat en l’actuació pública i la seva tutela, la prevenció i denúncia de la corrupció i dels conflictes d’interessos, la cerca constant dels interessos generals i la promoció d’un estàndard elevat de formació professional. En les democràcies avançades, la legislació sobre aquestes matèries descriu un sistema de regulació basat en tres pilars: l’accountability for rights, l’economic accountability i l’ethical accountability. En la teoria de la regulation inside government (regulació de l’administració) cadascun d’aquests àmbits és assignat a la competència d’un organisme de gestió i/o control extern. Aquest treball s’ha centrat en l’estudi del tercer pilars anteriorment esmentat, el de la regulació de la integritat pública, amb la finalitat d’aproximar-nos al nou model introduït per la Llei 14/2008 i entendre les seves implicacions i la coherència de la norma en el conjunt del sistema dels controls a Catalunya. Per a dur a terme aquesta tasca s’ha estudiat amb atenció el sistema nord-americà de regulació de la integritat pública. Als EUA ha tingut lloc un important procés de legalització de l’ètica pública el punt d’inflexió de la qual fou l’escàndol del Watergate. A més del sistema federal s’ha considerat també el model de Califòrnia on, mitjançant la Political Reform Act de 1974, es va instituir una comissió independent, la Fair Political Practices Commission, amb la finalitat de garantir la transparència, imparcialitat i lleialtat del personal al servei de l’administració pública estatal i local. La comparació ens ha permès copsar la dimensió i els problemes d’aquest àmbit de regulació atès que l’experiència catalana és massa recent per a poder extreure’n conclusions. Nogensmenys, sí que hem pogut detectar els mèrits i les incoherències del sistema català, de manera que seria aconsellable procedir a una (re)ordenació legislativa del sistema i dels controls que comporti una millor atribució i definició de les competències assignades a l’OAC.