Reflexió després d’una petita crisi… al voltant de la descapitalització de coneixement docent

Abstract

Aquest article s’ha escrit en el marc del Seminari sobre nous models d’aprenentatge per a reponsables i gestors de formació que s’està realitzant a l’EAPC durant el 2016.

M’acabava d’incorporar a l’Escola d’Administració Pública amb la frescor de qui aterra amb ala delta sense motor, quan se’m va oferir la oportunitat d’assistir a una breu sessió d’un senyor de qui ja no m’oblidaré mai del seu nom perquè ha estat per a mi un mestre que m’ha marcat un camí. El vaig sentir per primer cop en el marc dels espais de Gestió del Coneixement organitzats pel CEFJE. Era un 3 de juliol de 2014.

Malgrat els vents difícils que bufaven sobre la meva taula i que m’havien portat, entre altres, un “marró” que m’amoïnava que exigia resoldre amb certa celeritat em vaig escapar a la sessió del pel títol sobre Bones pràctiques de retenció de coneixement de les persones que es retiren per jubilació, a càrrec de Javier Martínez Aldanondo, gerent de gestió del coneixement de Catenaria i director de Knoco Chile.

Aquell expert que explicava de manera planera allò que a mi em semblava un repte, em va donar claus per a reaccionar i sortir d’un embull. El Javier Aldanondo em va donar l’equació per a resoldre l’embolic sobre “què fer quan l’única docent que imparteix una matèria no li queden hores disponibles per a assumir més edicions i encara no havia transcorregut el primer semestre de l’any 2014? En ella reia el coneixement de contingut i llarga experiència docent d’uns continguts específics lligats a l’ús d’un programari que els Departaments, i en especial les unitats de RRHH, necessiten per a la gestió de dades administratives de personal. I per acabar d’arrodonir-ho, la docent experta es jubilava dins de mig any…