El dret a legislar en l'estat autonòmic

Abstract

En aquests gairebé tres lustres de vida de la Constitució de 1978 no ha estat curta la distància recorreguda per la nova organització territorial de l'Estat, ni han estat escassos els esforços i les aportacions doctrinals que han contribuït a una definició cada cop més precisa del model autonòmic sota la llum de la norma fonamental espanyola. Davant de certs pessimismes inicials i perplexitats sobre la mateixa viabilitat del model, s 'ha avançat molt en el funcionament efectiu de l'Estat de les autonomies, en la comprensió de les seves claus teòriques i en l'assimilació i el maneig de les seves pròpies tècniques jurídiques. Certament, hem avançat molt en fits i en idees. La descentralització forma part de la nostra realitat quotidiana i de la nostra cultura política. Sens dubte, cal depurar molts defectes que en la pràctica són un llast a l'eficàcia durable del model de descentralització territorial dissenyat per la Constitució, i és per això que són imprescindibles, a més de destresa tècnica, voluntat política, lleialtat i joc net, perquè sobretot és aquí on, com els agrada dir a França, "la probité vaut plus que la compétence". I tampoc no és impossible, tot i alleugerir les actuals imperfeccions, que el model autonòmic espanyol es transformi i evolucioni fins alguna de les modalitats que avui ofereix el federalisme. Tot això pot ser necessari, desitjable o simplement possible. El que no és ni possible ni desitjable, ni tan sols imaginable (ni, per tant, necessari) és un retrocés cap a fórmules centralitzadores que serien rebutjades pel conjunt de la societat espanyola i per totes i cada una de les comunitats autònomes. No és possible tornar enrere: el model autonòmic té -o pot tenir- alternatives dins l'ampli camp de la descentralització política, però aquesta descentralització, pel que fa a l'organització territorial de la societat espanyola, no en té de cap mena.