L’aprofitament dels béns comunals a Catalunya i la seva evolució jurídica: a propòsit del cas de l’estany de Banyoles

Abstract

Ha estat una constant entre els professionals del dret afirmar que Catalunya ha estat i és una terra de ius privatistes i d’investigadors del dret històric català en el seu vessant privat. I, de fet, és cert. Existeixen a les nostres contrades excel·lents i aprofundits estudis monogràfics sobre gairebé la totalitat de les figures jurídiques-privades i, en canvi, no n’existeixen massa relatius a les institucions o figures juridicopúbliques. Efectivament, si acudim a les ben nodrides biblioteques de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, o a les de les facultats de Dret de Catalunya, podem trobar gran quantitat de tractats, manuals, monografies i treballs que analitzen, tant des d’un punt de vista històric com actual, instituts tan nostres com la legítima, la mitgeria, la masoveria o les compravendes amb pacte de supervivència. En canvi, a vegades es fa difícil trobar el més mínim estudi sobre una institució pública catalana i ja no diguem si aquesta enterra les seves arrels en la història. De fet, aquesta situació és explicable si considerem fonamentalment dues raons. Primera: el secular caràcter patrimonialista, mercantilista i pactista de la societat catalana, que l’ha obligat a dotar-se de les institucions jurídiques adequades per respondre a aquestes necessitats. Segona: l’absència històrica d’una Administració pública pròpia que ha generat un col·lectiu funcionarial forani que no s’ha sentit suficientment identificat amb la terra i les institucions públiques autòctones com per procedir al seu estudi i desenvolupament. La conseqüència ha estat que les institucions s’han anat extingint amb el pas del temps per l’absència de la seva rehabilitació i per l’aplicació d’institucions importades.