Els determinants i la gestió de l’externalització a Catalunya: món local i món autonòmic

Abstract

Les administracions públiques afronten de fa uns quants anys una pressió doble en la provisió de serveis públics, situada en el vessant de la demanda així com en el de l’oferta. D’una banda, els canvis que comporta la globalització, concretats en l’esfera econòmica en la internacionalització dels mercats financers i l’obertura dels estats a la inversió estrangera, generen una pressió en les administracions públiques per no augmentar els pressupostos públics ni incórrer en dèficits (Minogue et al., 2000; Salamon, 2002). D’altra banda, la creixent especialització tecnològica i unes societats més complexes pressionen per disposar d’uns serveis públics que impliquen uns costos en termes d’especialització i de renovació tecnològica que el sector públic no pot assumir. En l’àmbit públic aquestes realitats es manifesten en la necessitat de prestar serveis amb menor cost, però alhora en la pressió per mantenir un equilibri entre productivitat, equitat i qualitat en la prestació. La necessitat de les administracions públiques de prestar uns serveis públics de qualitat s’ha vist renovada, entre d’altres, mitjançant l’ús de l’externalització.