L’externalització i la remunicipalització de serveis públics per raons espúries

Abstract

La potestat d’autoorganització dels ens locals en la gestió dels serveis públics, malgrat que és considerada una potestat discrecional, respon a forts condicionants normatius introduïts per l’apartat 2 de l’article 85 de la LBRL, que ens permet afirmar, en molts casos, que ens trobem davant d’una potestat quasi reglada. Es coneix de sobres l’etern debat entre l’externalització i la reinternalització (més coneguda com “remunicipalització”) dels serveis públics, la doctrina de les quals, més enllà de debats ideològics, és força unànime, en considerar que el desllorigador en la decisió entre una forma o l'altra de prestació del servei públic pivota en una decisió circumstancial, és a dir, la ponderació de tots els elements –fins i tot l’ideològic- que configuren l’elecció entre les formes de gestió directa o indirecta dels serveis públics: la sostenibilitat, l’eficiència, les inversions, la complexitat tècnica, la flexibilització, la innovació, la competència, el règim de la contractació, etc., extrems que tenen com a denominador comú garantir uns serveis públics de qualitat i que satisfacin l’interès general. Nogensmenys, no ofereix dubtes que es tanqui a la concurrència empresarial l’exercici de potestats administratives, per mor de l’apartat 2 in fine de l’article 85 de la LBRL, que remet a l’apartat 2 de l’article 9 del TREBEP i a l’apartat 2 de l’article 92 de la LBRL, en què es reserva únicament i exclusivament als funcionaris les funcions que impliquin la participació directa o indirecta en l’exercici de potestats públiques.