La inadmissió de sol·licituds d’accés abusives, tot i la manca de determinació normativa: condicions d’aplicació

Abstract

El 10 de juliol de 2019 publicava en aquest mateix espai temàtic, sota el títol "L’abús en l’exercici del dret d’accés com a causa d’inadmissió", un apunt relatiu a l’abús del dret a accedir a la informació pública i les seves conseqüències. Llavors analitzava la determinació expressa d’aquest exercici abusiu com a causa d’inadmissió en l’article 18.1.e de la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, llei estatal, així com la manca de cap referència en aquest respecte en la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, llei catalana, amb fonament en el fet que el caràcter bàsic de la Llei estatal no impedeix que les legislacions autonòmiques puguin inaplicar les causes d’inadmissibilitat de la bàsica, en benefici del dret d’accés, amb la finalitat de millorar aquest règim, en la mesura que el bé jurídic protegit amb la causa d’inadmissió no són drets de terceres persones, sinó l’organització eficaç del treball de les administracions. Tanmateix, però, citava nombrosa doctrina de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP), d’acord amb la qual l’exercici abusiu del dret d’accés pot acabar esdevenint un supòsit d’inadmissibilitat de les sol·licituds d’accés, tot i que amb fonament en els principis generals del dret recollits en l’article 111-7 del Codi civil de Catalunya i en l’article 7 del Codi civil espanyol, relatius a la bona fe i a la prohibició de l’abús de dret en l’exercici lícit de qualsevol dret subjectiu reconegut per l’ordenament jurídic.