Les deficiències del sistema de garanties de la normativa de transparència: anàlisi d’un cas real

Abstract

Recentment he tingut coneixement d'un cas relacionat amb la transparència que m’ha portat a reflexionar sobre les deficiències del sistema de garanties de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (en endavant, LTC). Com és sabut, la LTC imposa moltes obligacions, tant en matèria de publicitat activa com en l’àmbit del dret d’accés a la informació pública. Per tal d’assegurar que els subjectes obligats donen compliment a les previsions de la normativa de transparència, s’ha incorporat un sistema de garanties complex i fragmentat, que inclou diversos mecanismes. D’una banda, de manera específica per al dret d’accés, es va crear la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP), encarregada de vetllar pel compliment i les garanties del dret d’accés a la informació pública, funcions que exerceix amb plena independència orgànica i funcional, sense submissió a instruccions jeràrquiques de cap mena (art. 2 del Decret 111/2017), i s’ajusta així al que estableix el Conveni del Consell d'Europa de 2009 sobre accés als documents públics, recentment ratificat pel Regne d’Espanya (BOE de 23/10/2023). Per tant, qualsevol persona que consideri vulnerats els seus drets en matèria de dret d’accés pot reclamar davant la GAIP, i és aquesta la via més utilitzada, en detriment de les altres vies també possibles, com són el recurs potestatiu de reposició o el recurs contenciós administratiu.