Els límits al dret de supressió de les dades dels difunts per part dels familiars o hereus: el cas de la condemna a mort del poeta Miguel Hernández

Abstract

El Tribunal Suprem ha confirmat recentment (Sentència 1401/2024) que el secretari judicial del jutjat que va instruir la causa en què es va condemnar a mort el poeta Miguel Hernández no té dret a l’oblit. La Sentència ha posat fi, d’aquesta manera, a la controvèrsia que va començar l’any 2019, quan el fill del secretari judicial que va participar en el judici sumaríssim contra el poeta va demanar a la Universitat d’Alacant que suprimís dels seus arxius digitals les dades del seu pare difunt, a fi que no se’l pogués vincular amb la condemna. En un primer moment, la Universitat va estimar el dret de supressió exercit, cosa que va provocar enrenou tant a les xarxes socials com en l’àmbit acadèmic i, com sol succeir, va impulsar l’efecte Streisand, de manera que es va donar més rellevància pública a les dades que es pretenien ocultar. La Universitat, finalment, va rectificar i va restituir la informació que havia eliminat dels seus servidors, per la qual cosa l’interessat va sol·licitar la tutela de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), entitat competent en aquest cas. Després del rebuig de l’AEPD al fet que Google hagués de retirar del seu motor de cerca els enllaços que feien referència a aquesta persona, el seu fill va iniciar un itinerari judicial que ha conclòs amb la Sentència esmentada.