La Mancomunitat de Catalunya i el català: el conflicte de l’oficialitat lingüística al règim de la Restauració borbònica

Abstract

El concepte d’oficialitat lingüística fou introduït pel catalanisme a la dècada de 1880 com a expressió sintètica de les reivindicacions de l’ús de la llengua catalana a tots els àmbits socials i, en particular, als de caràcter administratiu. Posteriorment, començà a aparèixer de manera reactiva en normes jurídiques de rang inferior (la primera de les quals fou l’Ordre reial de 19 de desembre de 1902), en què hom pressuposava una inexistent declaració prèvia d’oficialitat del castellà, la qual no arribà fins a la Constitució de la República de 1931 (art. 4), en aquest cas, com a reacció al règim d’oficialitat previst al Projecte de l’Estatut de Catalunya, aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat, el 14 de juliol de 1931, i avalat en referèndum pel poble masculí de Catalunya, el 2 d’agost.