Som tan “raros” (i bojos) com ens pensem?: 10 punts per explicar la situació sociolingüística catalana a l’exterior

Abstract

Sóc al pub The Last Drop a Edimburgh, rodejat de llum tènue i olor de llúpol. Al costat hi ha un parell de nois que parlen de política i sento que diuen alguna cosa de Catalonia i del seu darrer viatge que hi han fet. S’han estat uns dies a Barcelona, a casa d’en P i en R, que els han explicat que a Catalunya es parlen dues llengües, però que una és més important que l’altra, que una és local i l’altra global, que a l’escola s’ensenya principalment en una i que a molts pares això no els agrada, que la política interfereix en el tema de les llengües. I jo penso: bla, bla, bla. Intervinc? Demano una altra pinta i hi poso cullerada? Vull fer pedagogia? Què és fer pedagogia en aquests casos? La vida és massa curta?

Segurament que molts de nosaltres ens hem trobat en situacions semblants. Són casos en què dubtem si hem d’explicar(-nos) la situació sociolingüística de Catalunya i com ho hem de fer. Volem vendre el nostre model? Volem fer una explicació pretesament objectiva? Ens autoparodiem (à la Polònia)? El repte és doble si a sobre et dediques acadèmicament a tractar temes relacionats amb la sociolingüística de la llengua catalana. Una explicació a un pub no és el mateix que una explicació a una universitat, però en tots dos casos és possible que ens plantegem la mateix pregunta: Com expliquem la situació sociolingüística catalana al món?