Criteris per al règim d’oficialitat lingüística a la República de Catalunya i l’Aran

Abstract

Durant els darrers mesos s’ha intensificat el debat sobre el règim jurídic d’oficialitat lingüística de la hipotètica República de Catalunya i l’Aran, endegat com una de les conseqüències derivades del procés sobiranista. En general, el debat s’ha plantejat en termes dicotòmics i sovint s’hi han barrejat debats que en són independents (com ara la situació social de les llengües pròpies i fins i tot els models de llengua normativa).

En canvi, no hi ha sovintejat la reflexió històricament documentada, tot i que l’estatut jurídic de la llengua catalana ha estat molt present en les propostes constitucionals del catalanisme polític —fins al punt d’haver condicionat decisivament el disseny juridicolingüístic del marc espanyol—, les quals, en la majoria dels casos, contenen fórmules prou flexibles per a compatibilitzar el màxim estatus de la llengua catalana i la seguretat jurídica dels ciutadans al·loglots. En aquest apunt volem recordar els preceptes en matèria lingüística dels textos juridicopolítics bàsics del catalanisme històric ―qüestió tractada més àmpliament a la nostra tesi doctoral― i proposar alguns criteris per al disseny del règim d’oficialitat lingüística de la República catalanoaranesa, sempre amb l’objectiu d’aconseguir el màxim reconeixement jurídic possible per a les llengües catalana i occitana, sense que això suposi la pèrdua de drets lingüístics individuals actualment reconeguts.