L’esfondrament d’un mite: l’habitatge com a dret subjectiu en el marc d’un servei d’interès general i de la funció social de la propietat

Abstract

El passat dia 21 d’abril va tenir lloc a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona una jornada sobre habitatge i urbanisme. La jornada es va desenvolupar en una aula magna plena a vessar, amb gairebé 300 assistents, inclosos estudiants de dret, gestors públics i especialistes en la matèria (el programa és consultable aquí).

Al llarg de la jornada, es va a tornar a constatar la fi de diversos mites, en el sentit que pel dret públic té aquesta expressió, emprada per Santi Romano i a la qual es refereix Garcia de Enterría com a «pervivencias históricas, como restos singulares de concepciones que en su generalidad fueron arrumbadas definitivamente. Estos residuos (…) son por cierto extensos en el Derecho Administrativo actual, y su influencia, siempre dudosa, por su autonomía mítica, no es nada desdeñable» (Dos estudios sobre la usucapión en Derecho Administrativo, Madrid, 1974, ed. Civitas, p. 21). Així, el mite que l’habitatge no és un dret sinó un principi rector que no pot fer-se efectiu sense una forta despesa pública –la qual seria impossible de fer en temps de crisi i inestabilitat pressupostària– i que la propietat immobiliària ha de ser sagrada i il·limitada i passa per damunt de consideracions referides al bé comú. Mites que han estat escombrats des de ja fa temps de les normes i de la jurisprudència existents, com posa en relleu, per exemple, el professor Fernando López Ramón, president de l’Asociación Española de Profesores de Derecho Administrativo