Per què un 25% de classes en castellà?

Abstract

Malauradament, ambdues coses han passat en el dissortat cas del 25%. Tot va començar amb una sentència que a hores d’ara ja podem dir amb claredat que va fer política, és a dir, que va imprimir una ideologia evident a la decisió judicial anant més enllà de la voluntat del Parlament: la Sentència 31/2010, de 28 de juny, a on el Tribunal Constitucional va establir “com a principi” (sic), que el castellà havia de ser llengua vehicular a l’ensenyament, rematant la idea dient que “és constitucionalment obligat que les dues llengües cooficials siguin reconegudes pels poders públics competents com a vehiculars”.

No és opinable que la Constitució no parla de llengües vehiculars, és a dir, de llengües d’ús habitual a l’ensenyament. I que, per tant, no és el Tribunal Constitucional qui ha d’integrar la Constitució en aquest punt, sinó el Parlament, com de fet ho va fer en aprovar-se l’Estatut, reconeixent aquesta condició només a la llengua catalana amb el rerefons del seu caràcter de llengua històrica pròpia de Catalunya, minoritària a l’Estat, marginada i discriminada en infinitat d’ocasions durant segles i que, per tant, requereix una especial protecció que es tracta de garantir amb aquesta condició vehicular només per al català. El Tribunal Constitucional, en la seva condició kelseniana de legislador negatiu, hauria d’haver establert només si era inconstitucional aquesta manera de veure les coses, consolidada per cert durant dècades amb el sistema d’immersió. Però no fa això, sinó que decideix legislar de manera clarament positiva establint directament el caràcter vehicular del castellà, com si el Tribunal Constitucional fos un parlament.