Els límits dictats pels tribunals a la política lingüística valenciana

Abstract

Des del 2015, amb l’arribada al poder del Govern del Botànic −format pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i Compromís, amb el suport extern de Podem−, es va donar un impuls a les polítiques lingüístiques favorables a l’ús del valencià. Aquestes actuacions van afectar diferents àmbits i, com ja havia succeït en etapes anteriors, van generar crítiques i reaccions en diferents sectors de la societat −tant per excés com per defecte. En concret, dues de les mesures més ambicioses en matèria lingüística van ser les dutes a terme en educació –Decret 9/2017,[1] conegut com a Decret de plurilingüisme– i en l’Administració pública –Decret 61/2017, d’usos institucionals i administratius.[2] D’una banda, el Decret 9/2017 implicava un canvi total del model lingüístic educatiu que afectava tot l’alumnat de centres educatius no universitaris. D’altra banda, el Decret 61/2017 va ser la primera regulació normativa, coherent i completa dels usos que desenvolupava les competències de la Generalitat en matèria d’autoorganització lingüística (Boix, 2020, p. 41).