La gestió de les fronteres de grup i la diasporització: el cas dels hongaresos a Catalunya

Abstract

En la meva tesi doctoral, vaig investigar com evolucionen les diàspores contemporànies i de quina manera es produeix la diasporització en les condicions de la modernitat tardana. Concretament, he estudiat, entre el 2018 i el 2022, les experiències d’hongaresos de primera generació a Catalunya. Amb diasporització em refereixo al procés, o processos, en què sorgeixen els grups diaspòrics i els individus comencen a dur a terme certes pràctiques diaspòriques, és a dir, pràctiques socials que s’associen amb el seu origen ètnic o nacional, amb la seva pàtria imaginada, o amb la gestió dels límits grupals al país d’acollida. Utilitzar aquestes paraules no és accidental, ja que la literatura sociològica dels estudis de diàspores, com ara la teoria de Rogers Brubaker (2005), tradicionalment identifica tres criteris d’un grup diaspòric: la dispersió, la perpetuació de límits o fronteres de grup i l’orientació cap al país d’origen. En la tesi, malgrat això, vaig abordar aquests criteris de manera més dinàmica: no com una pressuposició, sinó com un procés per a la construcció d’una identitat diaspòrica. Així mateix, en escriure diasporització i diaspòric en lloc de diàspora, intento emfatitzar la voluntat de tractar la diàspora, no com una entitat delimitada o que comparteix condicions comunes, sinó més aviat com un procés que crea punts comuns i pràctiques socials entre persones que comparteixen experiències similars de dispersió. En aquest breu apunt, presento les idees principals sobre com imaginen els hongaresos que viuen a Catalunya tant les seves pròpies fronteres de grup com les dels membres de la societat d’acollida.