L’equitat com a paràmetre d’interpretació de les normes i de resolució dels conflictes

Abstract

F. Maspons i Anglasell, a la seva obra L’esperit del dret públic català, analitza el concepte i la funció que va tenir l’equitat en el dret públic català històric, on el dret natural era la norma suprema amb la funció de moderar el poder. Per ell, hi havia dos principis generals i superiors als quals estaven sotmesos els governants: la igualtat social i l’equitat. El primer implicava una subjecció comuna de tots els elements a unes mateixes normes i l’impediment de l’abús de les facultats del més fort sobre el més dèbil. El segon, l’equitat, comportava l’obligació de respectar la justícia en benefici d’altri i el dret de ser respectat. L’equitat era la regla d’interpretació de les lleis, els drets i els pactes amb la finalitat de proscriure l’abús i imposant “l’obligació d’ajustar-se al sentit de la llei abans que a les seves paraules”. La doctrina històrica catalana, seguint la tradició del dret natural, ha plantejat l’equitat com un fenomen vinculat a la idea de justícia. Per Tomàs Mieres, per exemple, l’equitat és “la justícia temperada per la misericòrdia que neix de la benignitat d’esperit quan cerca la solució justa, la qual es mostra en la raó natural”. I Antoni d’Olibà vincula l’equitat amb l’honestedat i, per tant, “no pot ser just allò que no és honest”. Amb l’aparició del concepte liberal de l’imperi de la llei, l’equitat queda arraconada i passa a ser utilitzada en darrera instància per a la resolució de conflictes.