Els micropobles de Catalunya: situació i reptes de futur

Abstract

Des de mitjans del segle XIX, amb major o menor intensitat segons el moment històric hem assistit a un progressiu desplaçament de població de les zones rurals cap a les urbanes. I, per a les primeres, la reducció de població ha comportat efectes socials que cal conèixer i analitzar. La solució no sembla fàcil ni realitzable a curt termini. Una dinàmica de concentració urbana que ha durat dècades no és senzilla d’aturar i revertir, ni que sigui parcialment i lenta. De fet, la Llei 8/2025, de 30 de juliol, de l'Estatut de municipis rurals (vegeu: https://portaljuridic.gencat.cat/eli/esct/l/2025/07/30/8) reconeix en el preàmbul la concentració demogràfica en determinades zones de Catalunya i el desequilibri territorial existent. Alhora que considera que en “els ajuntaments dels municipis rurals el sistema de funcionament de l’administració pública municipal suposa una càrrega molt feixuga atès que no disposen dels mitjans humans, materials i pressupostaris necessaris per poder acomplir tots els requisits i les gestions administratives i burocràtiques exigides per la llei” (p. 1). I indica que es fa del tot necessari que els residents d’aquestes poblacions tinguin idèntics drets a la resta de ciutadans i ciutadanes. Identificar aquestes càrregues és un dels objectius del projecte. Per donar resposta al “repte demogràfic”, al “desequilibri territorial” i per assolir “l’equilibri territorial”, la “cohesió social” i lluitar contra el “despoblament” a través del “repoblament” (tots termes o conceptes molt emprats darrerament en els discursos polítics i en les normatives europees, espanyoles i catalanes) cal detectar les febleses i les fortaleses d’aquests petits municipis i actuar per convertir els discursos en realitat. El present treball analitza la realitat dels micromunicipis de Catalunya partint de la constatació que el concepte de medi rural és complex i polièdric, i no pot ser definit únicament a partir de criteris demogràfics. Tal com indiquen diferents organismes internacionals, els llindars de densitat i població —habitualment inferiors a 100 habitants per quilòmetre quadrat i amb municipis de menys de 5.000 habitants— han estat històricament els més utilitzats (Rural Employability Network, 2023; FAO, 2018), però progressivament s’han incorporat dimensions funcionals, econòmiques i territorials (United Nations, 2021; OCDE, 2020). En el context espanyol, la Llei 45/2007 estableix una definició operativa del medi rural basada en municipis de menys de 30.000 habitants i baixa densitat (Carbonell, 2023; Consejo Económico y Social, 2021), mentre que a Catalunya l’Estatut dels Municipis Rurals (Llei 8/2025) identifica com a col·lectiu d’especial atenció els municipis amb una població igual o inferior a 500 habitants. Aquests micromunicipis es caracteritzen no només per la seva reduïda dimensió demogràfica, sinó també per una elevada vulnerabilitat estructural derivada de processos històrics de despoblament i de persistents desequilibris territorials (Harvey, 2003; Camarero i Oliva, 2019; Andrés-Cabello i Garreta, 2021; Aldomà i Mòdol, 2022). L’estudi s’ha centrat en els micromunicipis (definits per aquells que tenen menys de 500 habitants). A Catalunya n’hi ha un nombre prou rellevant per a que se’ls hi dediqui atenció. Representen prop un 35% dels municipis, però escassament l’1% de la població. Aquest fet i, possiblement, també per la seva distribució per tot el territori ha comportat que no tinguin massa rellevància des del punt de vista de la investigació social (tot i que més des de la perspectiva demogràfica o de la geografia humana).