El català a Europa: 40 anys d’il·lusió i d’erosió

Abstract

Després de segles de persecució, decadència i arraconament, els responsables contemporanis del foment i de la tutela de la llengua catalana no acaben/m de deslliurar-la d’un sostre de vidre imponent: la qüestió de l’oficialitat europea, que s’interposa entre el seu present extremament dinàmic, tot i que sota pressió, i el seu futur esponerós.

La llengua catalana és la pròpia i oficial de Catalunya (pròpia juntament amb l’occità, aranès a l’Aran, i oficial juntament amb el castellà i amb l’aranès a tot el Principat). A més, és oficial i/o parlada a d’altres comunitats autònomes administrades per Espanya i a 3 estats europeus més). Malgrat aquesta condició, no està inclosa entre les llengües de la UE que compten amb el triple estatut de llengua dels tractats, llengua oficial i de treball de la UE. Tanmateix, l’article 6.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (2006) obliga formalment la Generalitat i l’Estat espanyol a fer les gestions necessàries per reconduir aquesta situació.